Unai Rosell. Miquel Crusafont, 3r d’ESO. Sabadell.
Aquesta crítica s’ha fet després de veure la temporada 4 sencera i conté spoilers.
Després de veure la desitjada i esperada quarta temporada de La casa de papel (LCDP) en dos dies, tots sabem que té un poder addictiu i que té defectes. Hi ha coses que des del primer dia no m’agraden,: que parlin xiuxiuejant, la veu en off, etc., i d’altres coses que estan genials: personatges extrems, girs d’acció i el tema del vestuari: la granota vermella i la careta de Dalí” que contrasten amb l’obscuritat de l’entorn.
Sabem que s’ha convertit en la sèrie espanyola de major èxit dins i fora de les nostres fronteres. Aquesta nova temporada consta de 8 capítols d’una hora cadascun.
La nova temporada segueix en la seva línia. Els primers capítols tenen un ritme lent i fregant la comèdia, i en els quatre últims capítols és quan comença la trama.
El personatge de Gandía genera tota l’acció en aquesta quarta entrega quan Palermo, al perdre l’autoritat, l’ajuda a escapar. La majoria de les crítiques negatives diuen que és una temporada que allarga el nus de la trama i afegeix poca informació sobre el desenllaç d’aquesta.
El tema de la mort de Nairobi l’han resolt dignament. El moment culminant del capítol és la seva recuperació i l’inesperat tret que acaba amb la seva vida. Sabíem que era impossible que Nairobi, encara que fos un dels personatges principals i més estimats, sobrevisqués.
Els guionistes de LCDP tornen a utilitzar la seva forma de narrar la història. Ens fan veure que totes les decisions són improvisades però després, ens mostren que tot segueix el pla inicial. El final d’aquesta temporada ens deixa en suspens per la possible mort del Professor, l’entrada al banc de Lisboa i l’estat de Gandía.
En conclusió, després d’aquesta temporada LCDP contínua sent una sèrie que no podem parar de veure, encara que esperem que la cinquena temporada sigui el desenllaç de la sèrie, i no l’allarguin en trames absurdes i sense contingut.
